dissabte, de novembre 15, 2008

Solstici d'hivern













Il·lumina l'últim raig la tarda,
s'acomiada el sol fins l'endemà,
que la nit més llarga de l'any
està a punt d'entrar i regnar.


Ens durà estels i lluna i fred,
ens durà la nit melanconia,
ens durà un toc de màgia astral
i a cada mirada una proesa:
la d'arribar anys llum enllà
per contemplar estels apagats.


I els indigents, i els nens sense regals,
i els pobles més precaris veuran també
-tal vegada s'hi fixen més en aquell cel-
la nit més llarga, la nit que anuncia el Nadal.

2 comentaris:

luciasm ha dit...

De qui és aquest poema? El volem recitar per Nadal i no sabem de qui és.

Isabel Barriel ha dit...

Aquest poema, com tots els del blog, és meu. I a partir d'ara, també vostre, que la poesia és de qui la diu!
Sort, i enhorabona per la tria.

Isabel Barriel